El Noia Freixenet no va assolir la gesta, tot i que a la mitja part del partit davant el Barça Sorli Discau tenia algun motiu per seguir somniant. Cap dels dos equips s’havia d’amagar del seu paper, prou conegut per tothom després de l’anada (5-1). El Barça va sortir a jugar amb calma, tocar pilotes llargues, interessats perquè el temps passés més aviat ràpid. El Noia Freixenet, en canvi, no es va precipitar. Va sortir a tocar la bola, això sí: directe a porteria.
Però el Barça era qui aportava més perill a la pista, per bé que De Moya va posar-se a l’alçada de les circumstàncies. El porter de Sant Sadurní podia parar les escomeses visitants. Mentrestant, entre Feixas i Cabestany buscaven forat a la porteria d’Aitor Egurrola. Va ser al minut onze, en una jugada aprofitant una bola al contraatac, quan Jepi Selva va entrar a l’àrea i va endossar la bola al fons de la xarxa. Revifaven possibilitats de somni pel Noia, que veia com podia conduir el partit d’una manera còmode. El Barça seguia practicant un joc de pilotes llargues, i Carlos López va tenir una bona ocasió davant De Moya, però el porter li va treure bé la bola de l’estic.
A dos minuts pel descans, Selva va recollir una bola al mig de la pista, ell sol va progressar -no sense dificultats- per acabar provant un remat que travessava lleument, però clara, la porteria blaugrana.
Només començar la segona meitat el Noia intensificava la pressió sobre l’àrea dels visitants. Començava el compte enrere, però Egurrola s’havia proposat parar tot allò que li vingués. I la intensitat de Feixas o Cabestany es veia frenada per aquestes actuacions. Tan és així que quan més pressió exercia el Noia, un tret des de mitja pista de Mia Ordeig va entrar netament fins al fons de la porteria local. Però quan el Barça marca, ho fa de dos en dos. Així, només tres minuts més tard, Panadero va tocar una bola en direcció a l’àrea del Noia, i entre els patins d’uns i altres la pilota va acabar dins la porteria. Apagada anímica general del pavelló, veient que a falta de tretze minuts el partit havia de tornar a començar.
La sentència blaugrana arribà amb una bola penjada a l’àrea que Ordeig, sol dins el quadre, només va haver d’aixecar per sobre de De Moya. La Supercopa ja adoptava, irremeiablement, un clar color blaugrana. Amb un tret i un rebot, Carlos López anotava el quart. El Barça, amb el càlid suport dels seus seguidors de Sang Culé, ja podia celebrar la festa, que no s’aigualaria pas amb el gol de penal de Joan Feixas.
