Ernest Benach, al Parlament, amb un estic d'hoquei de Catalunya (Óscar Garcia)
Lluïnt una corbata de les seleccions catalanes, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, rep esportiu.cat a la seu de la institució legislativa catalana per conversar i reflexionar sobre l’esport català.
President, vostè s’ha posicionat clarament a favor de la oficialitat les seleccions esportives catalanes. Quin és el seu argument per defensar que una nació sense estat pugui competir oficialment?
Essencialment és un argument de normalitat. Catalunya és un país esportiu, perquè té una estructura esportiva molt potent, composada per clubs que pertanyen a una societat civil forta, per esportistes que tenen èxit en moltes disciplines… Aquesta estructura esportiva necessita tancar el cercle, i això seria la representació internacional. Hi ha un segon argument molt més sentimental, i no és altre que el fet que hi tenim dret perquè ho ha expressat la població de Catalunya en diverses ocasions. Però és un tema molt complex. La millor manera de tenir seleccions seria tenir un estat propi. Mentrestant, s’ha de continuar treballant.
Treballant des de les federacions, o des de la política?
Des de tots els àmbits, perquè és un problema de tothom: d’esportistes, federatius, directius, del país, de les seves institucions, del govern i de l’oposició. Aquest és un objectiu de país, i ha d’estar compartit per una majoria. Qualsevol gest en aquesta direcció és bo, i és bo que els esportistes tinguin actituds que facilitin al màxim el fet de participar i promoure les seleccions. A ells també els convé: en molts esports, molts més esportistes catalans podrien competir internacionalment i tenir un èxit que no tenen pas amb la selecció espanyola. En aquests moments, hi ha dos camins. Si tenim estat, tindrem seleccions, això segur. L’altra via es anar fent pas a pas. En tant que les federacions internacionals són entitats d’àmbit privat, i les federacions esportives són entitats d’àmbit privat, aquí és on hi ha l’argument per aconseguir el reconeixement internacional.
Ernest Benach, gesticulant en un moment de l'entrevista (Óscar Garcia)
Però quan en aquest àmbit es fa una bona feina, com va passar amb el patinatge, el govern espanyol tira enrere el que s’ha aconseguit. És factible, sense la complicitat d’Espanya, aconseguir resultats en aquest àmbit privat?
Malgrat tot s’han aconseguit seleccions… A veure, és evident que aconseguir algun esport massiu seria una gran fita, però tot i això Déu n’hi do del que s’ha aconseguit, i n’hi ha unes quantes més en camí. En aquesta qüestió a Espanya es toca el moll de l’os. No hi ha cap mena de sensibilitat, és molt difícil, i costa molt que puguin acceptar això. Per tant, en qualsevol negociació amb l’estat espanyol el “no” hi és, però cal insistir més, ser tossuts. Cal anar convencent el màxim nombre de gent possible.
Abans ha dit que les seleccions tenen suport popular. La FCF ha plantejat la idea de fer una consulta sobre aquesta qüestió. Creu que tindria sentit, o el mig milió de firmes que es van recollir ja és prou significatiu?
Té sentit si les coses es fan ben fetes i de manera seriosa. Però qualsevol element que serveixi per avançar i aprofundir en l’autogovern, i aquest n’és un, s’ha de fer molt ben fet. Cal intentar avançar i sumar adeptes a la causa. La FCF, que és una de les més importants, també és una de les que més feina pot fer en aquest àmbit. Crec que aquí es tracta de la voluntat de fer-ho, i aquesta nova junta directiva s’ha manifestat en aquesta línia i farà molta i bona feina.
Parlem ara del Barça, que aquest estiu s’ha vist obligat per llei a canviar els mandats de quatre anys per mandats de sis anys. Molta gent no ha entès que una nova llei intervingués d’aquesta manera en la vida d’un club gran com el Barça. Era necessari?
El Barça ha optat per la modalitat de club esportiu, no pas de societat anònima esportiva, i per tant, aquí hi ha una norma que ha de ser per tothom igual. Aquesta fórmula, en què tampoc m’agradaria massa entrar-hi, sembla que va ser un terme mig entre els clubs més grans i els més petits en què a vegades hi ha una feinada per trobar gent que s’hi pugui dedicar. Davant d’aquest univers, trobar una fórmula que funcioni per tothom és complicat. S’ha trobat aquesta, i s’haurà de provar.
L’altre gran club català, l’Espanyol, està en un dels millors moments de la seva història, amb el nou estadi i el nombre rècord de socis. Molts aficionats blanc-i-blaus creuen que a l’Espanyol està menystingut i no se li reconeix aquesta importància que té. Hi està d’acord?
L’Espanyol, la Penya, l’Igualada, el Reus o el Noia d’hoquei patins i molts més es poden queixar. A vegades ens trobem amb aquesta contradicció en aquest país, i és veritat que a més a més el Barça, sobretot en altres esports, s’ha construït a partir de l’èxit d’altres equips. Això és l’estructura d’aquest país, en què hi ha un club molt potent i la resta competeixen com poden. Jo crec que l’Espanyol és el segon equip de Catalunya, i a més té potencial. Històricament els equips de base de l’Espanyol han estat molt potents. El resultat després el Barça l’ha sabut rendibilitzar moltíssim perquè ha tingut un planter global, el planter del Barça és tot el món.
Una de les notícies més impactants de l’estiu ha estat la mort de Dani Jarque, jugador emblemàtic del planter de l’Espanyol. S’ha parlat molt, en les últimes setmanes, de la rigorositat dels controls mèdics. Creu que s’haurien de regular per llei, tal i com passa per exemple a Itàlia?
La medicina esportiva a Catalunya és de les més avançades que hi ha a l’Estat. No es pot generalitzar un cas com el de Dani Jarque perquè penso que globalment s’estan fent bé les coses. Que es pot millorar? Segur. I per tant hi ha molt de camí a recórrer, però també és cert que Catalunya té un plantejament més que correcte pel que fa a la medicina esportiva.
Ernest Benach, atenent esportiu.cat en un despatx del Parlament (Óscar Garcia)
En el món del bàsquet, el més comentat ha estat el cas Ricky Rubio, que ha acabat fitxant pel Barça, però amb la mirada posada en el salt a l’NBA d’aquí a dues temporades. El fet que els jugadors de bàsquet catalans juguin als Estats Units dóna notorietat al país, però també empobreix el nivell d’aquí. Què és el que més convé?
Quan marxen allà és perquè són molt bons. I de vegades penso que si hi hagués una selecció catalana, amb uns quants jugadors de l’NBA, o campions del món, no estaria gens malament. Però aquest problema el té tothom, ja que a l’NBA hi van els més bons. Jo el que demano és que aquests jugadors no perdin consciència del país que venen, tot i que de vegades costi, i que no oblidin quins són els seus orígens. I que recordin que el bàsquet català té una estructura pròpia que ha servit perquè arribessin on han arribat.
És sabut que és un gran aficionat a l’hoquei patins. Què li semblen les noves normes que s’hi volen aplicar?
M’agradarà veure-ho, perquè encara no he vist cap partit. Se’m fa difícil d’imaginar quina serà la magnitud d’aquests canvis. L’hoquei té un gran problema i és que és poc televisiu perquè la pilota no es veu i en això hi haurien de fer alguna cosa. Perquè és espectacular, té força, és ràpid… té tots els elements per triomfar. A banda, crec que aquí hi va haver una oportunitat perduda el ‘92, i és que no és un esport olímpic. És incomprensible que l’hoquei patins no sigui un esport olímpic.
Pel que fa al seu Reus Deportiu, de moment no ha començat molt bé la pretemporada…
No… Té un equip nou amb fitxatges que ja veurem com rendeixin i, no els he vist encara en viu, però suposo que caldrà adaptar-se després que hagi marxat alguna peça fonamental. I també hi ha un problema econòmic, a l’hoquei en general. Qui manté el nivell és el Barça i la resta d’equips han de fer mans i mànigues per mantenir una plantilla mínimament competitiva. Però el Reus encara ha d’arrencar, i fixa’t, l’any passat, van acabar campions d’Europa!
Què significa l’esport base per Catalunya?
Aquí hi ha dos elements, que són l’esport escolar i el federatiu. A tots dos hi hauríem d’intentar dedicar més esforços i més recursos. L’esport escolar és molt important, però a mesura que va avançant va perdent intensitat fins al punt que quan arriba a la universitat és una anècdota i no un component fonamental com pot ser en altres països. El que hauria de ser quelcom ascendent, acaba sent descendent. En aquesta societat en què l’esport està jugant un paper cada cop més rellevant, hauria de tenir la mateixa repercussió a l’escola, però no la té. I des del punt de vista federatiu el mateix, amb la diferència que aquí ens movem per voluntariat. Són milers i milers de joves que practiquen esport, i això té una potència molt gran. Crec que s’ha d’intentar adaptar el pes específic que té l’esport amb la realitat de la societat. Això no ho hem aconseguit, entre altres coses perquè l’esport espectacle ens ha fet mal. És el que ha acabat triomfant mediàticament, però la realitat és una altra, i aquesta es la que hauríem d’intentar treballar.
Ja per acabar, una altra de les propostes la nova junta de la FCF és la de promoure que els nens juguin en català. Què li sembla?
A mi em sembla molt bé. Hi ha algú que no l’ha entès, aquesta proposta. Per començar, el que estaria molt bé és que l’elit ho fes això, ja que seria el primer exemple d’integració. Al cap i a la fi, una persona que ve a treballar a Catalunya, que tingui un gest envers la sensibilitat d’aquell país està bé. Hi ha determinades modes que s’han instal·lat, i en algunes parts de la població sembla que el castellà sigui una moda. I el futbol, com a eina d’integració, també ho hauria de ser d’integració lingüística. I si això la federació s’ho planteja tindrà tot el meu suport per fer-ho.
