Retransmissions esportives: informació o entreteniment?

Pau Cortés - 23/12/2011, 20:05

El cànon que la Lliga de Futbol Professional (LFP) ha imposat sobre les ràdios transcendeix el tema merament econòmic per qüestionar la pròpia essència del que significa una retransmissió esportiva. Les cadenes han anat abandonant la unitat inicial: algunes han portat el cas als tribunals, d’altres han accedit a pagar. La última, la catalana Rac1.  

Les ràdios espanyoles i catalanes no només esperaven amb candeletes la investidura del nou president espanyol, Mariano Rajoy, que es va produir el passat dimarts 20 de desembre, pel pes informatiu que això suposa per sí sol. L’Associació Espanyola de Ràdios Comercials havia manifestat tres setmanes abans que esperava que el nou president prengués alguna mesura per evitar que els mitjans que en formen part hagin de pagar a la LFP per retransmetre els partits de futbol. Una quantitat que oscil·laria a entre 1 i 3 milions segons la dimensió de l’emissora.

L’ara president va assegurar al setembre que considerava que fer pagar a les ràdios era com si els periodistes que cobreixen les sessions parlamentàries al Congrés haguessin de pagar per fer la seva feina. I és aquí on rau la qüestió: si la feina que fan els narradors s’inscriu en el terreny de la informació, no hi ha dubte que està emparada per la llei. Si no, no hi ha cap norma que protegeixi el dret a l’entreteniment. El tribunal que ha de dictar sentència sobre les demandes interposades per la cadena COPE i Ràdio Nacional d’Espanya resoldran molt més que un assumpte econòmic.

En una conferència de premsa, celebrada al setembre, diversos periodistes radiofònics van expressar el seu rebuig al cànon.  Una de les intervencions més destacades va ser la de Manuel Carreño (cadena SER), el qual va assegurar que la LFP estava vulnerant “el dret a la informació dels 8 milions d’oients que escolten la ràdio cada dissabte i diumenge”. Dos dies més tard el periodista José María García, durant molts anys una destacada veu en l’àmbit de l’esport radiofònic, va manifestar que, si les emissores no volen pagar, haurien de fer “informació pura i dura”: limitar-se a recitar els resultats dels partits. Va ser una època, els inicis de la temporada futbolística (i per tant de retransmissions esportives) en què es va viure una tempesta de declaracions, rèpliques i contrarèpliques a través dels mitjans i de les xarxes socials que poc a poc s’ha anat apaivagant.

Sobre aquest punt, l’advocat Eduard Ibáñez opina que el cànon no afecta estrictament el dret a la informació, i que “per principi han de pagar”, encara que sigui pel manteniment de les cabines, mesura a la que moltes ràdios sí s’han mostrat favorables. Ara bé, segons Ibáñez, el que realment pot estar en perill és el dret al pluralisme, des del moment en què unes ràdios poden retransmetre i d’altres no. També recorda que la Llei de l’Audiovisual ”no regula de forma específica l’assumpte de les retransmissions en directe, i menys encara en retransmissions esportives”. L’assumpte, es mouria, per tant, en el camp de l’alegalitat, el que li suma complexitat a l’assumpte. De forma similar s’expressa el professor de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Miquel, que creu que no és el mateix una narració que una roda de premsa, i dubta que una retransmissió sigui estrictament informació. D’altres experts en dret opinen que la Llei de l’Audiovisual separa clarament els drets i els deures de la ràdio i la televisió (que sí que paga el cànon), i que per tant la taxa no  es pot imposar. Es produeixen divergències, al igual que ha passat al llarg d’aquests quatre mesos entre les diverses ràdios.

La imatge d’unió que presentaven les emissores inicialment s’ha anat esmicolant. Des que un gran nombre de les ràdios proclamaven que el cànon era “innegociable”, diverses l’han acceptat. La primera va ser Catalunya Ràdio. La principal emissora pública catalana va narrar el primer enfrontament del Barça de la temporada 2011-2012 des de la cabina de transmissió gràcies a un acord que l’eximia de pagar firmat una any abans per la Televisió de Catalunya i Mediapro.

El holding empresarial que dirigeix Jaume Roures és propietàri dels drets d’explotació la Lliga de futbol, i malgrat que ha quedat més a l’ombra que la LFP, la seva influència a favor del pagament del cànon ha estat extraordinària. Encara que cap de les dues parts ho ha confirmat, es va publicar que el grup propietari de GolTelevisión s’emportaria prop del 85% dels beneficis que comporti el cànon. Roures ja va jugar des d’un bon principi a la clàssica estratègia del divideix i venceràs: quan el conflicte tot just començava va prometre a les ràdios que paguessin fins a un 50% de descompte.

El punt de trencament més important ha estat sens dubte Catalunya. Quatre mesos després que Catalunya Ràdio retransmetés des de la cabina un dels matxs de la primera jornada, Rac1 anunciava que pagava el cànon. S’estava a les portes d’un Reial Madrid-Futbol Club Barcelona, i Rac1 no volia seguir jugant amb desavantatge respecte el seu principal rival. Aquesta decisió va arribar poques setmanes després que se sabés que la inversió publicitària a les ràdios catalanes havia baixat un 25% des de l’inici de l’actual crisi econòmica.

Alguns periodistes han apuntat la relació que hi ha entre aquesta situació i el mal estat econòmic en què es troba el futbol espanyol. Unes poques dades són suficients: hi ha 22 clubs en concurs de creditors a Espanya; el deute sumat dels de Primera Divisió, Segona A, Segona B i Tercera és de 6000 milions d’euros. Javier Tebas, advocat de clubs de futbol (que es va posicionar en aquesta polèmica dient que la culpa era de les ràdios per no pagar), va anunciar que en els propers  anys assistirem a la desaparició d’una o dues d’aquestes institucions. Pel que fa a Mediapro, no fa ni mig any que va sortir del concurs de creditors.

Al final, tal i com recorda el professor de Dret Jordi Miquel, Mariano Rajoy té la possibilitat de donar un cop de puny sobre la taula. Li sobren diputats per canviar la Llei de l’Audiovisual o la de l’Esport. Al cap i a la fi, ell formava part del govern que va aprovar una llei que declarava el futbol d’interès nacional.

 

Comparteix i comenta

En portada