Fenerbahçe - Galatasaray, el Clàssic intercontinental

Marc Fontrodona - 16/05/2012, 15:34

La manera de ser dels habitants d’Istanbul els porta a viure-ho tot amb molta passió. Només cal donar una volta pels carrers de la capital otomana per poder veure que els gestos amb tot el cos, les mirades expressives o els crits eixordadors, disten totalment del caràcter català. Com no podia ser d’una altra manera, el futbol, esport rei a Europa, no en queda al marge; i es pot comprovar en el clàssic del futbol turc –també anomenat clàssic intercontinental, ja descobrirem per què- entre el Fenerbahçe i el Galatasaray.

Aficionats del Galatasaray, celebrant la victòria en el Clàssic

La història havia volgut que el  12 de maig de 2012, els dos màxim rivals de Turquia, es juguessin la lliga en un últim partit vibrant i vital. Un empat desastrós del Galatasaray amb el Besiktas -amb un gol en pròpia d’Ujfalusi- en els darrers minuts; combinat amb la victòria del Fenerbahçe sobre el Trabzonspor, permetia als segons posar-se a només un punt del campionat. Enrere queden més de cent anys de victòries, derrotes, plors, alegries i emocions entre els únics dos equips, juntament amb el Besiktas, que sempre han estat a la màxima categoria turca.

En una banda (i en un continent),  el Fenerbahçe, l’equip de la part asiàtica, vestit a ralles grogues i blaves, que havia guanyat molts adeptes després de la Primera Guerra Mundial, quan les tropes britàniques i franceses van ocupar la ciutat. Els anomenats “canaris” van jugar 50 partits contra equips dels ocupants i només en van perdre 4, fent-lo el més popular del país, amb 30 milions de seguidors. Per l’altra banda (i en un altre continent), el Galatasaray, l’equip de la part europea, vestit amb una part groga i l’altra vermella, conegut també pels seus rivals com l’equip dels jueus i els francesos o l’equip imperialista; i amb uns 10 milions de seguidors arreu del país.

Els vaixells es van anar tenyint de groc i blau amb el pas de les hores

Des de primera hora es palpava a l’ambient la tensió i la importància del partit que es jugaria al vespre. A totes les botigues del Gran Bazar, del mercat de les espècies, al tramvia, al metro, als bars, a qualsevol barri, a Istanbul sencera, es veien samarretes, banderes i bufandes dels dos equips. Els nens les portaven, els botiguers també; els empresaris anaven amb l’americana i, en comptes de camisa, samarreta oficial... Si anaves pel centre, no passaven 100 metres sense trobar un venedor de banderes d’un i altre equip o algú que en portés, amb el lema “şampiyon”  (campió). En altres paraules, es respirava partidàs per totes bandes i tu, t’agradés el futbol o no, t’acabaves contagiant.

Tot incrementava a cada segon que passava, cada minut esgotat, cada hora restada al xiulet inicial. Al migdia ja es podien veure milers de seguidors a les dues zones de celebració. La del Fenerbahçe, a la part asiàtica; la del Galatasaray, per la famosa plaça Taksim. La nota negativa de la jornada es pot apuntar al moment en el qual es van acostar els aficionats del Panathinaikos de la Gate 13, els ultres, que havien vingut per la Final Four de bàsquet –fent palesa la mala relació entre grecs i turcs- i es van generar greus disturbis durant una bona estona amb la policia i UltraSlan, els radicals de l’equip turc.

YouTube Preview Image

A la tarda (el partit, a les 20:00h), uns i altres van anar desplaçant-se cap al millor lloc per poder seguir el partit. En primer lloc, els 50.509 privilegiats que serien a l’estadi Sükrü Saracoglu, per on es marcaven uns preus de revenda d’entre 2.000 i 3.000 lires turques (900 a 1.500 euros) i que es desplaçaven per terra i mar, deixant imatges espectaculars com els enormes vaixells plens de seguidors. Després, els que el volguessin seguir per televisió –en alguns llocs no hi deixaven entrar dones-, que no era fàcil perquè per emetre’l és més car que el que es paga per GolT o Canal+ Liga aquí Catalunya. Finalment, els qui l’escoltarien per la ràdio i patirien de valent escoltant, imaginant-se què succeeix a cada instant. Aquests últims encara són molts al país, on la ràdio arriba a tot arreu on no ho fa la televisió de pagament.

YouTube Preview Image

Amb el partit en marxa i 90 minuts per endavant, només els estrangers circulaven pel carrer. Aquella ciutat que en qualsevol altre moment era el caos i tothom anava per on volia i podia, s’havia tornat tranquil·la i silenciosa de cop. En canvi, el Sükrü Saracoglu demostrava al món fins quin punt podia ser infernal amb els càntics, tifos, banderes gegants i bengales que exhibien els aficionats “canaris”.

Del partit en sí, destacar els vells coneguts Albert Riera, Emre, Felipe Melo, Eboué o Ujfalusi. Del resultat 0-0, poc a comentar: tot d'ocasions frustrades, expulsions i grogues a tort i a dret, entrades dures, escridassades, intents a la desesperada, protestes... Passió turca. Al final, el Galatasaray era campió i sortia de l’infern victoriós. S’havia guanyat la glòria i aconseguia la seva divuitena Superlliga, superant el seu màxim rival, que en té una menys, 17.

YouTube Preview Image

A partir d’aquí, invasió de camp, aldarulls i decepció dels asiàtics i eufòria i celebració dels europeus. Els voltants del camp del Fenerbahçe es buidaven progressivament a base d’enfrontaments amb la policia que acabarien fins i tot amb cotxes de policia cremats i imatges impactants dins el propi estadi.

YouTube Preview Image

La plaça Taksim, en canvi s’omplia de seguidors del Galatasaray joiosos d’alegria. De cap dels carrers que hi portaven se’n veia l’horitzó, només riuades de seguidors vestits de groc i vermell i de bengales d’aquests colors. Escenes espectaculars. En part, perquè on a Barcelona els “llauners” venen la cervesa a un euro en les celebracions a Canaletes, a Istanbul hi venen les bengales a preus ridículs i tothom en crema, dels més petits als més grans.

Els balls turcs, el fum, els tambors, els càntics i els colors groc i vermell presidirien tota la zona fins a altes hores de la matinada sense cap incident destacable. Així, es tancava una festa que havia estat completa i que seguiria l’endemà, quan –ara sí- es veurien més samarretes dels lleons que dels canaris. Una cultura diferent, un partit diferent, una celebració diferent i un dia espectacular, recomanable per qualsevol apassionat del futbol.

Comparteix i comenta

En portada