Aficionats del Galatasaray, celebrant la victòria en el Clàssic

La història havia volgut que el  12 de maig de 2012, els dos màxim rivals de Turquia, es juguessin la lliga en un últim partit vibrant i vital. Un empat desastrós del Galatasaray amb el Besiktas -amb un gol en pròpia d’Ujfalusi- en els darrers minuts; combinat amb la victòria del Fenerbahçe sobre el Trabzonspor, permetia als segons posar-se a només un punt del campionat. Enrere queden més de cent anys de victòries, derrotes, plors, alegries i emocions entre els únics dos equips, juntament amb el Besiktas, que sempre han estat a la màxima categoria turca.

En una banda (i en un continent),  el Fenerbahçe, l’equip de la part asiàtica, vestit a ralles grogues i blaves, que havia guanyat molts adeptes després de la Primera Guerra Mundial, quan les tropes britàniques i franceses van ocupar la ciutat. Els anomenats “canaris” van jugar 50 partits contra equips dels ocupants i només en van perdre 4, fent-lo el més popular del país, amb 30 milions de seguidors. Per l’altra banda (i en un altre continent), el Galatasaray, l’equip de la part europea, vestit amb una part groga i l’altra vermella, conegut també pels seus rivals com l’equip dels jueus i els francesos o l’equip imperialista; i amb uns 10 milions de seguidors arreu del país.

Els vaixells es van anar tenyint de groc i blau amb el pas de les hores

Des de primera hora es palpava a l’ambient la tensió i la importància del partit que es jugaria al vespre. A totes les botigues del Gran Bazar, del mercat de les espècies, al tramvia, al metro, als bars, a qualsevol barri, a Istanbul sencera, es veien samarretes, banderes i bufandes dels dos equips. Els nens les portaven, els botiguers també; els empresaris anaven amb l’americana i, en comptes de camisa, samarreta oficial... Si anaves pel centre, no passaven 100 metres sense trobar un venedor de banderes d’un i altre equip o algú que en portés, amb el lema “şampiyon”  (campió). En altres paraules, es respirava partidàs per totes bandes i tu, t’agradés el futbol o no, t’acabaves contagiant.

Tot incrementava a cada segon que passava, cada minut esgotat, cada hora restada al xiulet inicial. Al migdia ja es podien veure milers de seguidors a les dues zones de celebració. La del Fenerbahçe, a la part asiàtica; la del Galatasaray, per la famosa plaça Taksim. La nota negativa de la jornada es pot apuntar al moment en el qual es van acostar els aficionats del Panathinaikos de la Gate 13, els ultres, que havien vingut per la Final Four de bàsquet –fent palesa la mala relació entre grecs i turcs- i es van generar greus disturbis durant una bona estona amb la policia i UltraSlan, els radicals de l’equip turc.

Click here to view the embedded video.

A la tarda (el partit, a les 20:00h), uns i altres van anar desplaçant-se cap al millor lloc per poder seguir el partit. En primer lloc, els 50.509 privilegiats que serien a l’estadi Sükrü Saracoglu, per on es marcaven uns preus de revenda d’entre 2.000 i 3.000 lires turques (900 a 1.500 euros) i que es desplaçaven per terra i mar, deixant imatges espectaculars com els enormes vaixells plens de seguidors. Després, els que el volguessin seguir per televisió –en alguns llocs no hi deixaven entrar dones-, que no era fàcil perquè per emetre’l és més car que el que es paga per GolT o Canal+ Liga aquí Catalunya. Finalment, els qui l’escoltarien per la ràdio i patirien de valent escoltant, imaginant-se què succeeix a cada instant. Aquests últims encara són molts al país, on la ràdio arriba a tot arreu on no ho fa la televisió de pagament.

Click here to view the embedded video.

Amb el partit en marxa i 90 minuts per endavant, només els estrangers circulaven pel carrer. Aquella ciutat que en qualsevol altre moment era el caos i tothom anava per on volia i podia, s’havia tornat tranquil·la i silenciosa de cop. En canvi, el Sükrü Saracoglu demostrava al món fins quin punt podia ser infernal amb els càntics, tifos, banderes gegants i bengales que exhibien els aficionats “canaris”.

Del partit en sí, destacar els vells coneguts Albert Riera, Emre, Felipe Melo, Eboué o Ujfalusi. Del resultat 0-0, poc a comentar: tot d'ocasions frustrades, expulsions i grogues a tort i a dret, entrades dures, escridassades, intents a la desesperada, protestes... Passió turca. Al final, el Galatasaray era campió i sortia de l’infern victoriós. S’havia guanyat la glòria i aconseguia la seva divuitena Superlliga, superant el seu màxim rival, que en té una menys, 17.

Click here to view the embedded video.

A partir d’aquí, invasió de camp, aldarulls i decepció dels asiàtics i eufòria i celebració dels europeus. Els voltants del camp del Fenerbahçe es buidaven progressivament a base d’enfrontaments amb la policia que acabarien fins i tot amb cotxes de policia cremats i imatges impactants dins el propi estadi.

Click here to view the embedded video.

La plaça Taksim, en canvi s’omplia de seguidors del Galatasaray joiosos d’alegria. De cap dels carrers que hi portaven se’n veia l’horitzó, només riuades de seguidors vestits de groc i vermell i de bengales d’aquests colors. Escenes espectaculars. En part, perquè on a Barcelona els “llauners” venen la cervesa a un euro en les celebracions a Canaletes, a Istanbul hi venen les bengales a preus ridículs i tothom en crema, dels més petits als més grans.

Els balls turcs, el fum, els tambors, els càntics i els colors groc i vermell presidirien tota la zona fins a altes hores de la matinada sense cap incident destacable. Així, es tancava una festa que havia estat completa i que seguiria l’endemà, quan –ara sí- es veurien més samarretes dels lleons que dels canaris. Una cultura diferent, un partit diferent, una celebració diferent i un dia espectacular, recomanable per qualsevol apassionat del futbol.

El campió del món de duatló Roger Roca ha guanyat aquest diumenge la 1a Cursa Badalona Running – Memorial Luis Condon. Roca ha fet els 10 quilòmetres de recorregut pels llocs més emblemàtics de la ciutat amb un temps de 31 minuts i 14 segons. L’atleta igualadí era un dels que sortia com a favorit per creuar primer la meta.

La segona posició ha estat per Jordi Garcia Gràcia, amb 32 minuts, i Marc Hurtado ha resultat tercer.

En categoria femenina Maria Bartolí ha estat la primera en creuar la meta, fent un temps de 40 minuts, i la segona ha estat Maite Ríos.

L’esdeveniment ha comptat amb prop de 1.300 corredors inscrits, entre els quals s’hi trobaven esportistes i professionals amb un bon currículum esportiu. També s’ha comptat amb la participació dels grups musicals de Badalona Cloverace i Stuntfox.

Aquest és el circuit de la BDN Running

Aquest diumenge a les 9:30 hores tindrà lloc la 1a Cursa Badalona Running – Memorial Luis Condon. L’esdeveniment compta amb més de 1.300 corredors inscrits, entre els quals s’hi troben esportistes i professionals amb un bon currículum esportiu.

Un d’aquests noms és el des d’ahir campió del món de duatló, Roger Roca. Aquest serà un dels atletes més destacats de l’esdeveniment i amb possibilitats de fer podi. També hi haurà altres esportistes que han guanyat diversos premis en les seves disciplines. És el cas del triatleta badaloní Jordi Garcia Gràcia, que és subcampió d’Europa sub-21, Jesús Valle, guanyador de la darrera Deset Run del Sàhara o Mohamed Bounuoa guanyador absolut de la cursa del Dimoni de 2010.

Ignacio Ávila, campió de Catalunya dels 10000 metres en pista l’any 2011, també es troba entre els inscrits. Sergio Enríquez, guanyador de la Cursa de la Mercè 2011 també té un dorsal assignat i es troba entre els atletes amb millor temps.

Però no només esportistes d’elit han confirmat la seva presència a la Badalona Running. El periodista de TV3 Xavier Bonastre, aficionat a l’atletisme, correrà també els 10 quilòmetres per un circuit innovador que passarà pels llocs més emblemàtics de Badalona. Cares de l’esport badaloní com l’exverd-i-negre Rafa Jofresa tampoc faltaran a la cita.

La cursa BDN Running – Memorial Luis Condon va exhaurir inscripcions en només dues setmanes. La competició compta amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i de més de 35 empreses hi col·laboren.

Click here to view the embedded video.

Manning, amb el trofeu Lombardi // NY Giants

La SuperBowl XLVI va tenir tots els ingredients que fan gran una final. Un bon partit, ple d'encerts i d'errades, d'alternatives al marcador, i èpica, molta, molta èpica. Qui havia de dir a Eli Manning que guanyaria més títols que el seu germà, molt més famós i reconegut mundialment? Qui havia de dir-li a Belichick que el seu geni li faria cometre errors greus com tenir 12 homes en pista que facilitarien un touchdown rival només començar el partit? Al final, el hail mary de Tom Brady com a metàfora de la desesperació dels Patriots després d'haver fet un gran partit. Vuit braços alçats, tensos, per tractar d'atrapar una pilota, que rebota, una planxa fútil de Gronkowski, amb el turmell embenat, i l'oval rodolant pel terra de l'endzone. Final. Els Giants, campions per quarta vegada.

El Lucas Oil Stadium // NFL.com

Amb el Lucas Oil Stadium d'Indianapolis, feu del pitjor equip de la temporada, vestit de gala, la SuperBowl es presentava com la possible revenja dels Patriots després de la derrota de 2008 contra els Giants, que tornaven a ser els outsiders de la final. Però la realitat és que l'excel·lent nivell d'Eli Manning en la passada, amb un estratosfèric 75% d'encert, i el fabulós desplegament del joc de carrera per part de Bradshaw i Jacobs, els runnning backs, van acabar representant el campionat pels de Nova York.

Ben d'hora es començarien a apreciar els detalls que acabarien decantant la final. La gestió dels elements del joc. Dos sacks gairebé consecutius de la defensa dels Patriots obligava els Giants a entregar la pilota en el primer drive del xoc. La patada deixava els de Boston molt a prop de la seva endzone per començar a jugar, i ho pagarien car. La pressió de la defensa dels Giants, clau per entendre la seva presència a la SuperBowl, rutllaria, i obligaria Brady a treure's de sobre la pilota per evitar el safety. Els àrbitres, però, marcaven una falta per error intencionat i els arbitràriament designats visitants lideraven ben d'hora per 2-0.

Click here to view the embedded video.

En la següent possessió, de nou pels Giants gràcies al safety, un brillant Eli Manning que completava 9 passades de 9, deixava els seus a punt del touchdown, però perdien un fumble que podia esguerrar la jugada. Desgraciadament pels Patriots, la defensa tenia 12 homes al camp, un error gravíssim, infantil i imperdonable que retornava la possessió a l'atac. Eli no perdonava, i una magnífica passada cap a Victor Cruz situava el 9-0 al marcador.

Woodhead celebra el seu TD // Agències

Tom Brady demostraria, però, que està a l'alçada dels millors movent l'atac dels seus, i aconseguia mantenir el drive un cop i un altre, fins arribar a la meitat del camp. De nou, però, la defensa dels Giants, amb un espectacular Jason Pierre-Paul, frenava els de Boston i els obligava a conformar-se amb un field goal a l'inici del segon quart.

Un segon quart, però, que tindria clar color patriota. Els de Belichick aconseguien frenar l'atac dels Giants, minvat per les consecutives lesiones de dos dels seus tight ends, Travis Beckum i Bear Pascoe. A dos minuts pel final, després d'un punt, els Patriots tornarien a veure's atrapats a l'inici del seu camp, i tement un nou safety. A punt estarien Tuck, Pierre-Paul i Umenyiora, tres dels millors i més agressius defenses dels de la capital, d'aconseguir placar Brady, però el quarterback californià evitaria salvar la situació.

I a partir d'aquí, Brady encadenava un drive de 96 iardes (igualant el rècord de la història de la SuperBowl), diversificant els receptors, ara Welker, ara Branch, ara Hernández, i fins i tot apreixia Rob Gronkowski, tocat des del partit de la final de Conferència, per fer una gran recepció de 20 iardes. Els Giants aquest cop no podrien parar Brady, que acabaria posant per davant els 'Pats' per 10-9 al descans amb una bona passada al running back Danny Woodhead.

Arrencada potent dels Patriots

Brady va completar 16 passades seguides // NFL.com

El segon temps arrencava amb una nova possessió per als de Boston, tal i com li agrada i havia escollit el seu tècnic, i Brady tornaria a demostrar el seu descomunal potencial amb un drive que establiria un nou rècord de passades completades consecutives a la SuperBowl: 16 de 16, superant les 14 de 14 de Joe Montana. La potentíssima ofensiva patriota no perdonava, i els Giants vivien el moment més delicat del partit després que Aaron Hernández anotés el touchdown que situava el marcador en 17-9. En aquest drive fins i tot va aparèixer Chad Ochocinco per fer una bona recepció. La primera i la darrera del partit per al veterà receptor dels Patriots.

La resposta d'Eli Manning i l'ofensiva novaiorquesa al touchdown era essencial per a les aspiracions del seu equip, ja que tornar amb les mans buides i entregar la pilota als Patriots podria resultar fatal. Però l'atac funcionava i només l'encert de la defensa primària dels de Nova Anglaterra aconseguiria que els Giants es conformessin amb un field goal. Després, de nou, els Patriots no podrien avançar, amb Jason Tuck forçant el primer sack sobre Brady, i els Giants recuperarien una pilota que els permetria apropar-se més al marcador amb un altre gol de camp al final del tercer quart, tot i que hagués pogut ser un touchdown de no ser per un sack oportuníssim en tercer down dels defenses Anderson i Ninkovich. 17-15.

Tot per decidir

El darrer quart, per tant, es presentava amb tota l'emoció del món i amb el marcador ajustat. I els nervis creixien a Boston quan, en una de les primeres jugades, Chase Blackburn, un linebacker, aconseguia interceptar una passada de Tom Brady, una responsabilitat que acostuma a ser dels safetys i els cornerbacks, molt més ràpids i àgils. Els Giants, però, després de sobreviure pels pèls a un fumble, no aconseguirien res amb la jugada, més enllà de perdre uns quants minuts, i els Patriots tornaven a atacar.

Bradshaw anota el TD decisiu // NFL.com

Era un drive essencial. Amb pocs minuts restant al marcador, una nova anotació dels Patriots hauria gairebé matat el partit, però en tercer down, Wes Welker no encertava a atrapar una pilota que no presentava excessives complicacions, i amb 4 minuts restants, Brady i els seus es veien obligats de nou a entregar la pilota. Quatre minuts per anotar un field goal i evitar deixar temps a Belichick per pensar de nou.

Manning tornava a la gespa del Lucas Oil. Conscient que havia de repetir la gesta que havia aconseguit feia quatre anys. Aleshores la situació era de touchdown or nothing, amb els Giants perdent 10-14, i després ell mateix havia dit que és millor estar quatre punts per sota que tres, per no ser confirmista, però ara eren dos. El risc, però, era el rellotge. En la primera jugada, Eli es treia del barret la millor passada del partit per fer avançar el seu equip de la iarda 10 a la 50. Mario Manningham feia la recepció de la seva vida, arrapat a la línia blanca de la banda, però amb els dos peus dins del camp. Jugada validada després de revisió. Els Giants somiaven.

Click here to view the embedded video.

La defensa dels Patriots premia les dents i suava per aturar els Giants, que, amb només un time out restant, eren conscients de la importància de gestionar bé el temps. Després del 2-minute warning, amb els Giants assaltant la redzone dels de Belichick, la qüestió que sobrevolava el Lucas Oil era si els 'Pats' havien de deixar anotar els de Nova York per disposar d'una darrera possessió de garanties, però la decisió va arribar massa tard, i quan Ahmad Bradshaw queia, gairebé sense voler, de cul, i sense oposició, dins l'endozne, amb els seus companys pensant que hauria hagut d'esperar una jugada més, ja només quedaven 57 segons al rellotge.

Click here to view the embedded video.

La jugada final // NFL.com

Brady tornava al camp per tractar d'obrar el miracle. Dues passades incompletes, i en tercer down, Tuck tornava a enviar a terra el quarterback posseïdor de tres anells. En quart down amb 16 iardes, els Patriots estaven obligats a jugar-se-la, i ho aconseguien! Brady s'esmunyia entre dos defenses i enviava una gran passada per Branch, que rebia i corria fora per aturar el rellotge. L'èxit, però, seria efímer, ja que les passades incompletes se succeïrien per malbaratar les opcions dels Patriots i per esguerrar les estadístiques de Brady, que havia fallat 6 passades en els tres primers quarts i que en fallaria 8 només en el darrer.

Amb cinc segons al marcador, els Patriots es jugaven el tot pel tot des del centre del camp. Brady corre, s'esmuny de nou, arma el braç, llença, la pilota vola, a l'endzone s'aglomeren atacants i defenses amb el cap en alt. Estiren els braços, la pilota toca en un d'ells, rebota, Gronkowski ho veu, es llença desesperat cap a un oval que va directe al terra, que torna a rebotar, se li escapa i pica a la gespa pintada de blau. Final. No hi ha mocadors al camp.

Click here to view the embedded video.

Els Giants guanyen la seva quarta SuperBowl. Un final sorprenentment semblant al final de 2008. Amb una temporada sorprenentment semblant per als dos equips. La marmota Phill decretava la setmana passada que l'hivern serà llarg als Estats Units. La SuperBowl XLVI també recorda a aquella pel·lícula, Atrapats en el temps. Tot i que no sé qui és Bill Murray als Patriots, si Tom Brady o Bill Belichick.

Manning celebra amb Tuck // NY Giants

El trofeu Lombardi de 2008 // NFL.com

Quan al gener de 2008 els Patriots arribaven a la SuperBowl havent guanyat tots els seus partits de temporada regular, i també els dos dels play-offs, a Boston la confiança era absoluta. El rival eren uns Giants que havien completat una temporada irregular, i Nova York respirava aires de derrota. Una jugada ràpida al final, però, va canviar-ho tot: Els Giants guanyaven el trofeu Lombardi de 2008. Aquest 2012 la història es repeteix, i el món de l'esport d'elit viurà l'enèssim capítol de revenges i frustracions.

No és el primer cop que es repeteix una final de la SuperBowl en pocs anys. A principis dels anys 90, els Cowboys d'Amèrica, liderats per Troy Aikman, es van enfrontar dues temporades consecutives als Buffallo Bills. La primera vegada, el 1993, al Rose Bowl de Passadena, davant de gairebé cent mil persones, els Cowboys de Dallas esclafaven els Bills per 52-17. La frustració a Buffallo era enorme, ja que era la tercera SuperBowl seguida que perdien. Sí, sí, tres. Havien perdut les de 1991 i 1992 davant els Giants i els Redskins, i allò que diuen que "a la tercera va la vençuda" no es va acomplir.

Aikman celebra el títol de 1993 // NFL.com

La temporada següent, es repetien les circumstàncies. Troy Aikman contra Jim Kelly, QB dels Bills. Després del resultat de l'any anterior, els Cowbos eren favorits per 10 punts a les apostes, i tot i que els Bills marxarien al descans amb avantatge, els Cowboys els esclafarien amb una segona part perfecta. Sense revenja. De nou, sense títol. Tampoc van tenir revenja els Cincinnatti Bengals, que van perdre dues SuperBowls davant els San Francisco 49ers de Joe Montana, el 1982 i el 1989.

Les històries de revenges acomplertes les hem d'anar a buscar a Washington, on els Redskins van consumar la seva vendetta contra els Miami Dolphins el 1984, deu anys després de la primera derrota l'any 1973. El cas més sonat, però, és el dels Dallas Cowboys, que van perdre dues SuperBowls pràcticament seguides contra els Pittsburgh Steelers els anys 1976 i 1979, i van haver d'esperar fins el 1996, en la seva època daurada, per aconseguir fer feliç la generació dels seus pares, derrotant els Steelers per guanyar la seva cinquena i última lliga.

La gran rivalitat americana

James Worthy contra els Celtics // Nba.com/encyclopedia

Si continuem als Estats Units, resulta evident que les històries de revenja, de grans espectacles i d'amor i odi entre generacions i pobles, és la que protagonitzen els Celtics de Boston i els Lakers de Los Angeles, amb 21 i 31 presències per bàndol, 12 més que qualsevol altre equip. Fins a set vegades van vèncer els Celtics de Bill Russell als Lakers quan els de Boston van aconseguir onze títols en tretze temporades entre finals dels anys cinquanta i principis dels setanta. Després els Lakers guanyarien, però a l'any següent també concedirien la revenja als Knicks, a qui havien guanyat ja fins a quatre cops.

Però si continuem amb els Celtics, el 1984 els californians tornaven a enfrontar-se, finalment, als de Nova Anglaterra, però van tornar a perdre i la missió semblava impossible. No va ser fins un any després, el 1985, que Magic Johnson i Kareem Abdul-Jabbar, finalment, van poder amb el quintet liderat per Larry Bird i van fer feliços tots els angelins després de més de dues dècades de frustració contra els Celtics. L'enfrontament va continuar, el 1987, amb triomf angelí, i després d'una pausa de dues dècades, el 2008, amb victòria dels Celtics de Paul Pierce i companyia, i el 2010, amb victòria californiana, en el que va representar el segon anell de Pau Gasol.

Lliga de Campions

Wembley, a la final de 2011 // fcbarcelona.cat

El que ens toca més de prop a tots els catalans, però, és el futbol, sense cap mena de dubte. El futbol associatiu. Les històries de cada lliga domèstica estan, sens dubte, plagades d'històries de rivalitat, on la política s'hi ha mesclat per aportar piles de relats sobre pobles oprimits i de pobles opressors, de vencedors i vençuts. Repassar-ho tot seria impossible, però sí que podem esbossar quatre ratlles sobre un dels records més presents a casa nostra.

La temporada 2008/09 el Barça arribava a la seva sisena final de la Copa d'Europa i la Lliga de Campions. El rival, el Manchester United, que havia guanyat la competició l'any anterior. Els anglesos no van poder oferir resistència després que Eto'o obrís el marcador ben d'hora, i el Barça aixecava el seu tercer trofeu. La revenja s'oferiria només dos anys després, i, a més, al seu propi territori. Les ganes de redimir el mal paper de dos anys abans, però, s'esfumarien aviat, quan el joc del Barça humiliaria la formació del veterà Sir Alex Ferguson, que s'encongia a la banqueta per observar l'espectacle.

Gerrard aixeca la Champions de 2005 // Uefa.com

No gaire anys abans, però, a la mateixa dècada de principis del nou mil·lenni, el futbol europeu sí que va poder assistir a una història de revenja, entre dos grans clàssics de l'elit de l'esport: Milan i Liverpool. El 2005, els anglesos assistien a una final de la Champions per primer cop en vint anys, després de la derrota contra la Juventus en la dramàtica final de Heysel de 1985, on van morir 39 persones després que uns aficionats del Liverpool trenquessin una tanca de seguretat i obliguessin els italians a apinyar-se davant una paret, que va cedir, provocant el desastre.

El rival, de nou, italià, el Milan. Els italians s'avançaven 3-0 al descans, però en un gran segon temps, que convertirien la final en una de les més recordades de la història, els reds aconseguien igualar una final que guanyarien als penals. Dos anys després, el 2007, el Milan aconseguia prendre's la revenja després d'aconseguir la victòria per 2-1, amb un doblet de Filippo Inzaghi.

Faran doblet els Giants contra els Patriots? O podran els de Boston prendre's la revenja, aquesta paraula que tan desgastada ha quedat en aquest text, per honrar la gran temporada que van fer fa tres anys, i, bé, de fet, també la gran temporada que han fet també aquest 2011? En unes hores sortirem de dubtes. El que és segur és que els focus seran potents i s'escriurà amb contundència un nou capítol sobre campions i perdedors.

La cursa BDN Running, que es farà el 19 de febrer a Badalona, augmenta la seva expectació entre els corredors. De moment, per satisfer la demanda que hi havia després d'haver omplert ràpidament els 1.000 dorsals, l'organització ha anunciat la distribució de 150 dorsals addicionals a través de la botiga RunnersWorld de Barcelona, gràcies a un acord amb BDN Running.

Els organitzadors esperen, així, atendre totes les peticions que havien quedat pendents, i que havien generat una llarga llista d'espera.

Més suports

Els suports cap a aquesta cursa urbana de 10 quilòmetres van creixent dia a dia. Així ho demostren els vídeos de suport que han gravat amb el futbolista de l'Espanyol Àlvaro Vàzquez i amb l'esquiador i corredor Kilian Jornet. A més, cada dia se sumen nous patrocinadors a l'esdeveniment i la seva pàgina de Facebook veu com els seguidors van en augment, igual que al Twitter @CursaBDNRunning.

Esportiu.cat també vol col·laborar amb la primer cursa BDN Running - Memorial Luis Condon i n'esdevé mitjà col·laborador.

2011 ha estat, per un tant per cent de la població molt elevat, un any molt dur. La crisi econòmica i les retallades socials han afectat la majoria dels ciutadans, que s'han hagut d'estrènyer el cinturó per fer quadrar els números. Tot i així, han existit puntuals oasis dins aquest desert, i un del que més ha cridat l'atenció dins el món de l'esport és el de la Unió Esportiva Llagostera, una entitat que amb fermesa, treball i unes idees molt clares, ha firmat un any 2011 esplèndit.

Llagostera és un poble del Gironès que supera per ben poc els 8.000 habitants. Els ciutadans de la regió han mostrat sempre un gran interès per les activitats esportives de la vila, on hi han sobresortit l'handbol, el patinatge i, sobretot, el futbol, amb la Unió Esportiva Llagostera com a màxim exponent. Retrocedim fins la temporada 2004-05, quan el primer equip del club estava estabilitzat a Segona Territorial. Set anys després, l'associació blaugrana milita a la Segona Divisió B, tercera categoria del futbol estatal. 5 ascensos en 7 temporades que han situat aquesta modesta associació al cim de l'esport gironí, només per darrere del Girona FC, que juga a la divisió de Plata, la Liga Adelante.

Aquesta ascensió meteòrica l'hem d'associar en gran part a dues persones: el matrimoni que formen Isabel Tarragó i Oriol Alsina, presidenta i entrenador de l'entitat. Alsina va aterrar a Llagostera la temporada 2004-05, amb l'equip a Segona Territorial, i la seva dona el 2008 en substitució de Josep Valentí. Des de llavors, la parella d'Arenys de Mar, amb una filosofia ferma i moltes hores de dedicació, ha fet escalar aquest humil club fins la categoria de bronze de l'estat espanyol. Aquest fet es va confirmar el 29 de maig de 2011, quan el Llagostera es va imposar al Cerceda gallec i va culminar la que és considerada la millor temporada de la història del club. “Un dia després de l'ascens, la Isabel i jo ja ens vam posar a treballar amb el cap posat en l'any que ens tocaria viure a Segona Divisió B. Vam tenir dubtes, però tots volíem disfrutar d'aquesta categoria”, afirma Oriol Alsina, que recorda aquell moment com un dels més emocionants de la seva trajectòria a les banquetes. Desde llavors han passat poc més de 7 mesos i amb la segona volta de la Lliga començada, la Unió Esportiva Llagostera ocupa la zona tranquil·la de la taula, a 5 punts de la zona de play-off d'ascens.

La victòria al camp del Cerceda va desfermar l'eufòria llagosterenca

El periple de l'equip per la categoria, però, va començar de manera contraposada, ja que els blaugranes van ocupar el darrer lloc de la classificació les 8 primeres jornades. “Molts ens veien ja carn de Tercera, però tota la plantilla estava convençuda que sortiríem del pou”, afirma Quim Boadas, un dels capitans de l'equip i un pes pesat dins el vestidor. Els motius d'aquest fluix inici, per Boadas, van ser que el grup es va confeccionar molt tard i el fet d'haver de convinar dues competicions: Lliga i Copa del Rei. “Als primers partits no ens van sortir les coses per què no ens coneixiem gaire i faltaven molts automatismes, però la clau ha estat no perdre la nostra identitat i seguir creient en la mateixa filosofia”, destaca el defensa gironí.

A més, quan l'equip no aixecava cap es van decidir variar les rutines d'entrenament. “Al primer terç de temporada només entrenàvem a les tardes, però els jugadors necessitaven un canvi i vam decidir començar pels horàris d'entrenament i el treball específic en cadascun d'ells”, afirma Eduard Bardera, jove fisioterapeuta del Llagostera que només acabar els estudis va rebre la trucada del club: “Des de que em van oferir el càrrec m'he sentit molt a gust. Aquest és un lloc atípic per la categoria: potser no tenim el nivell de professionalitat d'altres equips, però la UE és un club molt familiar i anem tots a una. I per ara els resultats parlen per si sols”.

Els jugadors gironins, celebrant un gol contra el Gandia

Amb quatre entrenaments setmanals (dos al matí i dos a la tarda), l'equip no va llençar la tovallola i els resultats van anar arribant. Per l'entrenador Oriol Alsina l'adaptació va portar cert temps: “Quan ets novell a una categoria, com és el meu cas, has d'aprendre a base d'hòsties! I el que té més mèrit és que nosaltres ens vam aixecar ben ràpid”. A mesura que passàven els partits, els llagosterencs cada cop es trobàven més còmodes al terreny de joc i amb un estil de joc de toc i el·laboració, les victòries van anar arribant. Esportivament parlant ara comença un període vital per avaluar les possibilitats d'aquest conjunt. “Ara vénen rivals durs que a la primera volta ens van guanyar fàcil, però d'allò fa molt. En les properes setmanes es veurà on hem d'estar realment”, assenyala Quim Boadas.

Quim Ayats, director esportiu de la UE Llagostera

La recepta de l'èxit de l'entitat blaugrana aquest curs la trobem principalment en tres figures. A les dues esmentades abans, Oriol Alsina i Isabel Tarragó, cal afegir la d'un altre nouvingut, Quim Ayats, director esportiu llagosterenc. El darrer club que Ayats va dirigir va ser el Santboià, que l'any passat va perdre la plaça a la Segona Divisió B després d'aconseguir l'ascens desde Tercera. Per Jordi Sunyer, periodista de Televisió de Catalunya i presentador del programa FutbolCat, el paper d'Ayats ha estat clau per redreçar el rumb del conjunt: “En Quim (Ayats) ha aprofitat l'experiència de la darrera temporada a Sant Boi per donar gran estabilitat a l'equip i provocar que els jugadors no perdèssin la fe ni les ganes”. Un altre expert de la categoria, Andreu Merino, locutor dels partits del Sant Andreu a Ràdio Trinitat, destaca el bloc dels homes d'Alsina i un fitxatge en especial, el de l'ex-andreuenc Pere Tarradellas: “Tarradellas ha donat molta veterania a un grup que potser anava un pèl curt d'experiència a la categoria”.

El jugador del primer equip que fa més anys que vesteix la samarreta blaugrana és David Costa, que tot i començar la temporada amb el conjunt de Segona B, va haver de renunciar a la plaça per motius laborals i juga amb el filial. Tot i així, recorda la seva arribada a Llagostera fa sis anys, amb l'equip a Preferent: “Tot jugador que formi part del Llagostera és un afortunat. Fa dies que sóc aquí, però sempre m'hi he trobat un ambient excel·lent. I la recepta d'això té un nom, i és Oriol Alsina”. El paper d'Alsina en l'organigrama és per cada llagosterenc i llagosterenca molt apreciat, així com també el de la seva dona Isabel, que encapçala la presidència. “El secret d'aquest club és la família Alsina-Tarragó. Sense ells, tot això no hagués estat possible”, remarca David Costa.

Isabel Tarragó, per la seva banda, desvetlla quines han estat les claus de l'èxit de l'entitat: “En primer lloc no estirar mai més el braç que la màniga. Nosaltres som un club petit, i juguem a la categoria que juguem, sempre ho serem. És vital no perdre aquesta consigna, per què els aires de grandesa són el pitjor que hi ha!”. Per Tarragó, la massa humana que ha recolzat la UE en tot moment ha estat una de les pedres angulars del projecte: “Tant l'Oriol com jo vam buscar rodejarnos de gent que creiés plenament en el que voliem aconseguir. Sense tota aquesta gent que de manera desinteresada hi ha dedicat hores i hores, aquests anys fantàstics que estem vivint no haurien estat possibles. M'ho pregunten molt, però a Llagostera no hi ha recepta màgica. Només il·lusió, ganes i treball”.

Isabel Tarragó i Oriol Alsina, dies abans de començar la temporada

La notable tasca d'Oriol Alsina i els resultats aconseguits pels seus jugadors no han passat desapercebuts pels equips més importants del panorama català, que veuen en Alsina un bon candidat per ocupar la seva banqueta. Alsina, que ja acumula vuit temporades al capdavant de plantilla gironina, confessa que la seva història a Llagostera està més aprop del final que del començament. “Els clubs de la meva vida són i seran l'Arenys de Mar i el Llagostera, però arriba un moment que si vols ser alguna cosa en el futbol has de marxar. Han estat uns anys inoblidables, plens d'èxits impensables, però com a persona aspiro a altres coses com, per exemple, dirigir a un històric.”

La inevitable pregunta que tot llagosterenc es fa és: Què passarà a Llagostera el dia en que Isabel Tarragó i Oriol Alsina, no hi siguin? L'entrenador maresmenc és optimista i ho té clar: “A la població hi ha gent important, capaç d'agafar les regnes del club. Hi hauran de posar molt treball i dedicació, però ara mateix el club té moltes coses bones: està sanejat, en una categoria important, ben valorat per tècnics, jugadors, clubs rivals...” Paraules modestes d'un dels artífex d'aquest ambiciós projecte. Mirant en perspectiva la història recent d'aquesta humil entitat i fent referència a les paraules d'Isabel Tarragó, amb il·lusió, ganes i treball tot somni és més aprop de fer-se realitat.

Els Giants celebren el field goal convertit que els envia a la SuperBowl // NFL.com

Cundiff, després de fallar // NFL.com

De vegades, a l'esport, els detalls marquen grans diferències. Normalment no, però quan succeeix, les retines graven a foc aquests petits incidents que fan decantar la balança. Les dues finals de conferència van ser partits ajustats, durs, terrestres, difícils de mastegar, llargs, que es van acabar decidint per matisos del destí.

Un touchdown impossible // NFL.com

En un entorn gèlid, amb Boston sota zero, Tom Brady va ser incapaç de llençar una sola passada de Touchdown en tot el partit, en part, gràcies a l'excel·lent defensa dels Baltimore Ravens. Joe Flacco exercia a la perfecció de quarterback poc brillant però efectista, i els corbs forçaven un final d'histèria en un partit ajustat. Flacco enviava una passada perfecta per a Lee Evans, però el cornerback dels 'Pats' Sterling Moore, treia una mà miraculosa per evitar que el receptor culminés la recepció al darrer instant. Ja que els set punts no podien ser, Billy Cundiff, kicker dels visitants, gaudia d'un field goal en posició fàcil, de 32 iardes, per enviar el partit a la pròrroga a manca de 9 segons pel final, però el va fallar. Primer detall, primer partit decidit.

Click here to view the embedded video.

Sota la pluja i el fred també es va jugar el 49ers - Giants a Candlestick Park, a San Francisco. Els locals agafaven avantatge ben d'hora amb una gran connexió entre el QB local Alex Smith i el tight end Vernon Davis, estrella de l'eliminació dels Saints la setmana anterior al playoff divisional. Però era un miratge. Smith no seria capaç de repetir el gran partit de vuit dies abans i el joc seguiria amb un recital de passades incompletes i sacks.

Williams, desolat, després de perdre el fumble // NFL.com

Els Giants aconseguien engegar la màquina sota la cortina d'aigua, i Eli Manning connectava passades per situar els seus per damunt al marcador al descans, amb 7-10. La segona part, però, seria diferent. Tot i que la defensa dels de Nova York continuava frustrant un cop i un altre l'atac aeri, i també el terrestre, potent, dels 49ers, en una altra exhibició després del xoc contra Green Bay, els locals incrementaven la pressió sobre Manning per segellar un avorrit tercer quart. La tònica del quart seria similar, i amb 17-17, la pròrroga acabaria sent inevitable.

Després de tres possessions infructuoses, un fatídic fumble perdut en el retorn d'un punt, en plena pròrroga, deixava els Giants en posició de field goal fàcil, de 31 iardes, per aconseguir el triomf. A diferència de Cundiff, l'escocès Lawrence Tynes, kicker dels Giants, no fallava, i enviava els big blues a la SuperBowl. Segon detall, segon partit decidit. El pobre Kyle Williams, que és sophomore i no és el retornador habitual dels 49ers, va cometre i perdre dos fumbles decisius que recordarà durant la resta de la seva vida. De fet, hi ha informacions que indiquen que ha arribat a rebre amenaces de mort després de l'error.

Click here to view the embedded video.

Click here to view the embedded video.

New England Patriots - New York Giants: Aquest serà el xoc que definirà el campió de la SuperBowl XLVI, que es disputarà el cinc de febrer, diumenge, al Lucas Oil Stadium d'Indianapolis. La casualitat ha volgut que el millor equip de la lliga aixequi el trofeu Lombardi al camp del pitjor equip de la temporada, els Indianapolis Colts.

Les pilotes per a la Superbowl ja estan fetes // NFL.com

I es tracta d'una SuperBowl amb una gran morbositat, ja que ambdós conjunts ja es van enfrontar fa quatre anys, i els Giants, outsiders, favorits de ningú, es van imposar en un ajustat final als 'Pats' de la temporada perfecta, que ho havien guanyat tot a la temporada regular, els Patriots del 18-0. Ara, de nou els Giants, amb el pitjor balanç dels equips que participaven al playoff de l'NFC, són un participant inesperat, i, de nou, els Patriots, ocupaven el primer lloc dels playoffs de l'AFC. Quin serà el desenllaç?

PLAYOFFS

Canvi de cicle al Narcís Sala

1 euro. Aquesta és la quantitat simbòlica per la qual Joan Gaspart va vendre la gran majoria de les seves accions de la UE Sant Andreu a Manuel Camino, que es convertia en nou màxim accionista i president. El 30 de juny Camino va assumir el càrrec i començava una nova etapa del Narcís Sala, i l’important no eren els diners pels quals Gaspart havia venut les accions, sinó l’adéu a la gran quantitat de capital que l’expresident del Barça havia invertit al club en els últims anys. L’era Gaspart va estar marcada per l’objectiu de pujar a 2a A, però després d’un parell d’intents fallits, Gaspart va anunciar que ho deixava a l’abril de 2011.

Piti Belmonte acompanyat de Manuel Camino el dia de la seva presentació

El 30 de juny es formalitzava el relleu, i també l’adéu de l’entrenador del quasi- ascens, Natxo González. Manuel Camino confiava les regnes del nou projecte a Piti Belmonte, i el de Terrassa ho tenia clar el dia de la seva presentació: “Comença una nova etapa al club, amb un nivell econòmic diferent i per tant també amb nous objectius esportius”. La nova etapa ja ha arribat a l’equador de la primera temporada. Els resultats esportius no disten gaire dels esperats, però els econòmics són un misteri. La UE Sant Andreu arrossega un dèficit econòmic des de l’era Gaspart, però ningú hi ha posat una xifra exacta. Això sí, Camino s’ha compromès ha extingir-lo abans del final de temporada. És més, es veu capaç de fer-ho abans del mes de març. “ Estem treballant en diferents direccions per aconseguir el dèficit 0 en dos mesos” afirma el president. I quines són aquestes mesures? Doncs per una banda la cerca de patrocinadors per la samarreta, i per altra la negociació d’un nou conveni amb l’Ajuntament del districte. Anem a pams.

Mala època per convèncer patrocinadors

“Sembla que els patrocinadors s’han amagat. Porta que truques, porta que està tancada”. D’aquesta manera tan gràfica, el president del Sant Andreu explica les dificultats del club per trobar un sponsor. A principi de temporada es valorava molt seriosament el patrocini d’Adif. La companyia ferroviària ha tallat l’accés més ràpid que hi havia entre el Narcís Sala i el camp del Centenari, els dos camps que utilitza el club, amb les obres al pont de Sarajevo. La directiva andreuenca va intentar convèncer els directius d’Adif que l’opció de patrocini compensaria els inconvenients de mobilitat als jugadors del futbol base  que s’han de desplaçar d’un camp a l’altre, però de moment la samarreta del Sant Andreu continua lluint únicament les quatre barres i Adif continua sense pronunciar-se. Les negociacions amb l’Ajuntament són l’altre gran esperança pel club. El fet de ser un club de Barcelona impossibilita rebre subvencions del consistori, però no arribar a acords que siguin beneficiosos per l’entitat. Per exemple, es podria aconseguir que el Sant Andreu deixés de pagar les despeses del Narcís Sala, camp de titularitat municipal. Manuel Camino considera que “l’Ajuntament del districte està implicat amb el Sant Andreu i vol ajudar, però és evident que ens trobem en moments molt difícils i a més l’Ajuntament de Barcelona no subvenciona cap club” entre la resignació i l’esperança. En aquest espai estan situades les relacions entre el club i l’administració local.

2aB: categoria d'impàs

L'aportació de capital de Gaspart va ser vital pel club, però continua sense anunciar-se el dèficit s'arrossega des d'aleshores

Hem dit que el dèficit del club s’arrossegava des de feia anys, però el silenci sobre l’estat dels comptes de l’entitat en el moment del traspàs de poders amb Gaspart continua sent absolut. Camino no n’ha volgut parlar des que n’és president, però el que sí que han estat ben palpables són les conseqüències d’aquesta decisió econòmica. “Hem de començar a mirar la cantera i portar jugadors de la terra” afirmava Piti Belmonte en la seva presentació com a tècnic andreuenc. En temporades anteriors, jugadors com Mayor, Rueda, Miguélez o Dani Guillén, aportaven una qualitat indiscutible a la plantilla, però també una despesa del club en matèria d’allotjament, que actualment és impensable.

Si donem un cop d’ull a les cares noves d’enguany, totes les incorporacions seguien les premisses indicades per Piti. Àngel i Héctor pujaven del juvenil, es repatriaven jugadors com Eloi, Fran Grima i Marcos, i es fitxaven jugadors catalans com Dídac Navarro (l’ex de l’Alacant és de Sant Andreu), Xavi Jiménez, Marc Martínez o Quim Araujo. L’aposta està sortint bé. L’equip, tot i funcionar a ratxes, s’ha estabilitzat a la zona tranquil·la de la taula. Pe`ro n’hi ha prou amb això si tenim en compte la voluntat del president? “Per ser econòmicament sostenible, un club com el Sant Andreu ha de pujar a 2a A. La 2a B és una categoria de pas, i nosaltres ja fa molts anys que hi som”. Manuel Camino afirma contundent que La categoria de bronze del futbol estatal és insostenible, i considera que més val competir a tercera que no sostenir una estructura que no es pot pagar.

Ismael Moyano és el capità i, juntament amb Morales, l'únic supervivent del quasi- ascens

Ara bé, l’escapada al futbol professional és viable amb una reducció de pressupost tan severa com la que s’ha aplicat aquesta temporada. No és carregar amb massa responsabilitat un equip que compta amb molts jugadors nouvinguts a la categoria? Si un club està a 2a B necessita equilibrar el pressupost, però per equilibrar el pressupost necessita l’ascens. Sembla un peix que es mossega la cua, i de fet ho és. El grup tercer ja va veure abans de l’estiu com Benidorm, Castelló i Benidorm descendien per motius econòmics. Ara sembla que l’Sporting Mahonés està al llindar de la desaparició. Sembla que Manuel Camino no s’equivoca quan diu que es tracat d’una categoria insostenible. Ja veurem si aconsegueix escapar-ne amb un pressupost molt inferior als que el club estava acostumat durant l’era Gaspart. D’altra banda també caldrà esperar al mes de març per veure si l’operació dèficit 0 s’ha conclòs amb èxit. Per cert, la pilota segueix rodant i el Sant Andreu s’enfronta diumenge, ves quina casualitat, amb l’Sporting Mahonés.

El diumenge 19 de febrer de 2012 tindrà lloc la 1a Cursa BDN Running – Memorial a Luis Condon, a la ciutat de Badalona. La cursa tindrà una distància de 10 quilòmetres i és ideal per a corredors que es volen estrenar en la distància i també per a corredors habituals, ja que compta amb un seguit de facilitats tècniques que més valoren els corredors habituals.

Les inscripcions ja estan tancades, amb 1.000 corredors apuntats "per tal de garantir un millor servei a tots els corredors atenent que és la primera edició", segons diu l'organització.

Amb sortida des de la Plaça Josep Tarradellas, just davant del Pavelló Olímpic i el circuit creuarà el front marítim tot passant pel Port, el Parc de Can Solei – Ca l’Arnús, la Rambla, la zona comercial del centre i la Plaça Pompeu Fabra. Pel que fa a serveis la cursa disposarà de servei de cronometratge en xip, servei de llebres, guarda-roba, avituallament a la meitat del recorregut, bossa del corredor final. A més tots els participants tindran una samarreta tècnica i els guanyadors absoluts i tres primers classificats de cada categoria seran guardonats amb trofeus. A més hi haurà un trofeu especial dels “Mikakus” pels primers classificats masculins i femenins locals.

La cursa està dedicada a Luis Condon, esportista popular badaloní que ha mort recentment. Condon, de 40 anys era veí de Badalona casat i amb una filla. Formava part de la colla de corredors “Mikakus” i corria diverses curses de fons. Va morir a causa d’una leucèmia, malgrat el trasplantament de medul·la al qual va ser sotmès a l’Hospital Germans Trias i Pujol.

L’associació Badalona Running farà una aportació econòmica a la investigació mèdica contra la leucèmia: amb cada inscripció s’aportarà 1 euro a la Fundació Badalona Contra el Càncer i l’Institut de recerca de lluita contra la leucèmia Josep Carreras. Aquests diners aniran destinats a la investigació i a la dotació de millor tecnologia per a la lluita contra la leucèmia a l’Hospital Germans Trias i Pujol. La cursa compta amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i el patrocini de diverses empreses.